AVIAT EL MÓN S'ACABARIA

Si tots ens moríssim de riure aviat el món s’acabaria. Si riguéssim fins a no poder més, fins a rebentar, fins a caure al terra, fins a patir de mal, si riguéssim tant fins arribar a morir, potser sabent-ho, no riuríem. És per això que només és una dita, és una frase feta que diem: l’altre dia vem anar d’excursió amb bicicleta prop dels jardins on hi viu la reina d’Anglaterra i ens vem morir de riure al veure que la reina sortia a passejar amb tres gossos que duien milions de llacets al cap i un vestit de cashmere fet a mida per abrigar-los. Segurament, la reina d’Anglaterra deu fer venir ganes de riure. Però no et mors de riure per haver vist que passeja pel jardí, inconscient de l’època en que vivim, del moment actual, de la crisi que patim entre civilitzacions, amb els seus gossos repentinats esperant que el cucut toqui les cinc per prendre un tè com el de cada dia, bé, no pas com el de cada dia, amb menys sucre, doncs com diuen, ‘qui dia passa, any empeny’ i sembla que per dirigir anònimament la monarquia que ha heretat, toca cuidar-se.

També fa riure que hagin de ser els seus secretaris, les seves donzelles i els seus majordoms qui ho faci tot. Qui ho decideixi tot, qui ho amagui tot. I també fa riure que les reines, tenint de tot com tenen, mai donin res que no els hi sobri. Però això entre reines és més normal. Quan tens de tot i ho tens tripitit, fer bosses per donar als altres sembla més fàcil, no t’has de desfer de res imprescindible.

S’ha de prendre amb calma. No es pot deixar que la rialla ens domini. En aquests casos doncs, és bo escoltar a Beethoven, per posar un exemple. I gaudir de la seva música, de les seves simfonies, de les sonates, dels quartets. No s’ha de pensar amb les ganes que un té de riure de la reina d’Anglaterra. No. S’ha de respirar fons i recordar-se d’aquell que ens van dir que s’havia mort de riure, perquè és només aquell el qui sap què vol dir això d’haver de morir per l’excés de gràcia que t’ha fet alguna cosa.

Hagués estat més fàcil que la vida fos seria, que res ens fes gràcia, que cap situació en suscités una altra, que no féssim associacions humorístiques i que no hagués nascut cap còmic. Molt més senzill hagués estat no haver de patir pel riure, ni pel mal de costelles, ni per amagar-lo, ni per retenir-lo ni per escurçar-lo abans de temps. Però també tinc la certesa que sense el riure no viuríem. Res seria diferent de res. Rient ens recordem de moltes estones en les quals no vam riure i apreciem estar rient. Però això no ho deu saber la reina d’Anglaterra. No té cara d’haver rigut mai a consciència, ni d’haver-s’ho passat bé enlloc, ni d’haver fet una bona broma. No té cara de riure. A la reina d’Anglaterra li haurien de canviar la distribució del jardí, el nom dels gossos, els vestits, els parents, el passat, el futur, la decoració de casa, el tècnic que li arregla la rentadora, i la senyora que fa sí, quan ella, abans de sortir de casa per anar a una recepció, pregunta: Estic adequada,oi? Ja ningú té formes en aquest país...sort, sort que encara estic jo.

Encara que per por ningú ho faria, per por a ser perseguit per la monarquia britànica, també hi hauria d’haver algú que li fes vendre les mil tres-centes bosses de mà que té a conjunt amb els mil tres-cents parells de sabates de saló. Sabates de saló anglès que fa forrar amb trossos de tela que van a joc amb les bosses de mà i que pocs queden ja que no hagin vist també en aquests complements l’expressió de la decadència del seu regnat.

I ja sé que potser fer fora a tanta gent i a tantes coses de cop no seria ni ètic ni productiu, però és que si no fem alguna cosa aviat podria ser que el món s’acabés, que en grup, ens moríssim de riure. Mai m’he fixat si a les fotos de les revistes es veu la cara del senyor que li porta el cotxe a la reina d’Anglaterra. El que la passeja.

Amb qui m’he fixat, és amb seu marit. Sembla que prefereix somniar despert i creure que el que està vivint no és quelcom real. Ell si que riu. De tot el que els envolta. Per això l’altre dia va decidir posar-se uns pantalons vells que tenia, una jaqueta austera -que normalment només fa servir per anar de cacera i que pot passar desapercebuda-, i calçar-se unes bambes que sovint havia deixat al seu nét. Es va vestir i va baixar a un dels set vestíbuls que tenen. En ser allí, va recordar que des de l’any passat allò ja no era un vestíbul sinó la sala d’estar dels gossos de la reina d’Anglaterra, la seva dona, la que també va donar nom a un vaixell, i va dirigir-se cap a l’escala de servei. Una escala de servei és com una escala d’incendis. Amb la diferència que els pobres la utilitzen cada dia. A l’escala de servei es va creuar amb una de les onze cuineres que des de fa trenta anys treballen allà cada dia i com si fos tan normal, li va fer una reverència. La Kity va somriure i com cada dia que el marit de la reina d’Anglaterra baixava per aquella zona de la casa, va respondre amb la seva part de la representació. Primer, se’l mirava de dalt a baix, després, es desfeia la cua que portava i tirava la goma al terra. Després li deia, recull-la, porta-la a l’habitació, desa-la al primer calaix de la prestatgeria rosa i d’allà agafa’n una altra i porta-me-la, gràcies.

Per primera vegada, el marit de la reina d’Anglaterra no li va somriure a la Kity. Ella es va estranyar però sense oblidar que al cap i a la fi, ell n’era un més. I tot i fer-li certa gràcia, les seves extravagàncies sovint també l’havien sorprès.

Així que, vestit com el poble, va marxar cap al poble. Va demanar que li tinguessin apunt el cotxe de reserva i després d’omplir-lo amb quatre coses que preferia endur-se que deixar de regal, va seure al seient del conductor i va tocar el clàxon. Des del cotxe, només es veien tres de les vint-i-set finestres que té la residència de la reina d’Anglaterra, i de la més alta, en tocar el clàxon, va sortir un cap que s’ajudava de la mà per dir adéu i que gairebé no es distingia. No es distingia fins que una veu aguda, que provenia d’un balconet que des del cotxe de reserva el marit de la reina no podia veure, va cridar: “(...)Mamà escóndete dentro. Y cámbiate. No se baja al jardín en camisón. Tira las cortinas y no te asustes cuando vayas a por el correo ni eches las culpas a Harry, he sido yo quién te ha dado de baja como subscriptora de la revista. No te conviene leer ese tipo de cosas.”.

Fins llavors no vaig saber que la reina d’Anglaterra i la seva mare parlaven castellà. També el parlava el marit de la reina, que en sentir això va dir: “Hasta luego, Isabel primera...segunda....tercera o el número que seas. Me marcho porque de la risa presiento que voy a morirme, me voy a morir de risa. Y no quiero dinero, ya me las arreglaré mirando de colocar los cuadros que he cogido, y empañando algunas de las joyas de tu madre que como ya no sale nunca...También he cogido unas cuantas fotografias de los chicos... y no te enfades pero sin tenerlo pensado al final se me ha ocurrido que no estaría mal subastar unos cabellos tuyos del día en que nos casamos, unos calcetines que te ponías cuando íbamos de picnic, unas pinzas que tenías para las cejas, un par de rulos, una faja que ví que ya no te ponías y esos documentos comprometedores que si estuviese en algún apuro podría vender y hacerme más rico que tu, la reina de Inglaterra. Ah... y los acabados de las puertas...que fueron idea mía.”

Dit això, va pujar la finestreta del vidre, va fer marxa enrere i va dirigir-se cap a la reixa d’entrada. Mentrestant, reia pensant en l’estat de nervis en el que havia aconseguit posar –en uns segons-, a la reina d’Anglaterra i de retruc a tota la família amb allò de les fotografies, i de la faixa...

Era mentida. Haver fet això l’hagués fet riure. I ell tenia por d’acabar morint-se de riure. Mentre esperava que el jardiner li fes un lloc per sortir entre tants recordatoris, espelmes, plantes, gent i guàrdies, va engegar-se un del habanos de la caixa que ja no recordava qui havia regalat a la reina d’Anglaterra. Li va donar temps també de canviar de lloc les ampolles de vi numerades que en últim moment havia agafat de la bodega i una vegada ja fora, a l’altra banda de la reixa, va parar i sortir un moment del cotxe per reendreçar el maleter que a corre-cuita havia omplert amb unes cinc-centes calcetes de la reina d’Anglaterra, un retrat enorme dels tres gossos de la reina que seria la diana per quan jugués a dards i la màquina –amb vitrina inclosa- que Edison va inventar per comptar vots al Congrés. Reia sol. Tenia por de morir-se.

No podia parar de riure fins que va arribar al centre. Mai hi havia anat amb cotxe. Mai hi havia anat vestit de res. Va parar davant d’una cafeteria on el majordom especial de la mare de la reina li havia dit que podria trobar feina. Va tancar el cotxe, amb la certesa de saber que mai ningú encertaria el contingut del maleter i va entrar. Va demanar un cafè sol, unes galetes de tè, uns ‘scones’ amb mantega i melmelada, i un diari. Amb la panxa plena i la butxaca buida, com a partir d’ara, va preguntar al senyor del bar per la feina. Aquest li va demanar referències i el curriculum. I el ex marit de la reina d’Anglaterra li va dir que coneixia a en James, l’irlandès que feia de majordom a casa de la reina i que ell era un amic tan afortunat que apart de venir recomanat havia tingut la sort de veure a la reina de prop, al marit a qui tenien per un titella i als prínceps Guillem i Harry. El propietari de la cafeteria, com a bon patriota, va alegrar la cara, però va insistir en el curriculum. L’ex marit de la reina d’Anglaterra li va demanar un paper en blanc i hi va escriure el nom, l’adreça i el número de telèfon d’un fill bastard del pare de la reina com si fos el seu i a continuació va escriure alguna cosa així com que havia estat treballant durant quaranta anys de voluntari en un geriàtric temàtic victorià però que recentment havien fet reducció de plantilla i l’havien fet fora. El senyor del bar es va mostrar molt humà i va iniciar una d’aquelles converses que semblen consoladores però que en veritat volen obtenir més i més i més informació. En un moment d’impulsivitat, fart d’haver de suportar a aquell senyor que feia com a mínim deu anys que no es rentava les dents, va explicar-li la veritat. Li va dir tot. I fins i tot li va regalar unes de les calcetes que pensava anar a vendre a Portobello Road el proper dissabte. El propietari del bar, li va dir que li donava la feina perquè veia que era un bon paio, que el trobava molt original i que l’havia fet riure com mai ningú ho havia fet abans.

Trenta minuts després, el propietari moria de riure i l’ex marit de la reina d’Anglaterra plorava desconsolat sobre un cos que quasi no coneixia. En aquell moment precís va trucar la reina per demanar-li al seu qui sap si encara marit, l’anulació del matrimoni.
“ Y por cierto –va dir la reina d’Anglaterra- mi madre murió esta mañana después de que te marcharas. Murió de risa”.