M'agrada com em sento. No com em sento a la cadira. M'agrada com em sento avui. M'agrada. Fa temps pressentia que venia un 'click'. Va venir i va fer mal. Molt mal. I després, poc a poc...des de llavors, que es cura la ferida, només hem fet que anar cap amunt. Una vegada, una mare, em va dir que tingués dos cistells mentals, un per la gent que em convenia i un per la gent que no em convenia. Durant molt de temps, aquesta fàbula que algú es va construir a mode de classificació, em va anar prou bé. Després, d'alguna manera que no recordo, vaig aprendre a destriar prescindint dels cistells. Més tard, vaig deixar de destriar, o això em pensava. Avui m'he recordat que mai he deixat de destriar. I que com tot individu, m'equivoco, m'he equivocat i m'equivocaré - sempre deixant lloc a la rectificació-. Estic molt agraïda a tot el que m'envolta, que és molt gran. I les energies negatives, intento allunyar-les de mi. Sempre m'he vanagloriat de tenir els ulls molt oberts, però he de reconèixer que això no ha estat així de vegades, en els últims temps. Em feia falta una escletxa de llum. Que em vingués a veure el sol. O pujar les cortines i obrir els porticons. O obrir els porticons i retirar les cortines. Ara, que és de dia, que ha tornat a sortir el sol, que m'ha visitat, que junts hem esmorzat...em pregunto on era jo, perduda entre paraules absurdes, cors egocèntrics, crits ordinaris, converses - sempre interessants de viure- buides de contingut, anhels ridículs, inquietuds diferents, estratègies barates, sentiments aliens, i (entre nosaltres), gent llunyana. Entre tot això hi havia or, i jo sense defugir-lo, trobant-lo també, he perdut alguns minuts - de vegades sentint-me poderosa, i de vegades sentint-me desvalguda. El sol m'ha dit que o espavilés o arribaria tard. No et preocupis, li he dit jo, aquí estic, preparada, per anar amb tu, per tenir-te de sostre, per acomiadar-te fins demà, quan vingui la lluna, per tenir-te de confident fins al final. I per brillar al seu costat, també li he dit. Que brillariem junts i no perdriem temps de rellotge entre humans dels del cistell sense sort. Com que li he dit, ho faré. Per recuperar-me a mi, a aquest cos que encarno jo, a aquesta ment que posseixo, a aquesta ànima en la que sinó crec jo, no hi creurà ningú més. I tot, tot, per cada vegada, estar més amunt i més a prop de la llum sota la qual vam néixer tots i només sembla que hi volem ser-hi uns quants. On la humilitat - que no humitat-, la generositat, la consciència real de l'espai on vivim, l'amistat vertadera, i molts i molts ocells en estat pur, han quedat per berenar aquesta mateixa tarda, abans que surtin les estrelles. Les estrelles, que tinc a prop, i no pas aquells tristos, minsos i patètics flashos de llum que algú anomena - no en el meu idioma- estrelles. A tu sol, que hi eres, quan vam néixer, t'encomano la meva mà i porta'm amb tu allà on vulguis, lluny de vents contaminats, essències perturbades i sangs envejoses que et prometen que volen créixer amb tu, i es perdrien a la primera cantonada - no de vici- sinó d'ambició, perversió, discursos ocults i (ho direm!!!!) de tristes existències que malauradament no van escollir ser transparents. Amb tu sol, no sóc millor, sinó simplement m'ajudes a veure-ho tot millor, de la mà de les coses clares, de les veritats - encara que doloroses- innegables. Amb tu, m'agrada com em sento, i tinc ganes de riure, i ho sento!, però també tinc ganes de riure'm dels qui no et volen a tu. Un petó, fins sempre. T'estimo.
me ha vuelto a gustar Edward Norton y he querido sufrir tanto como ella porque entonces es que vives de verdad...
