Hace unos días hablaba de El billete de un millón de libras esterlinas (1893) que escribió Mark Twain... Samuel Langhorne Clemens va ser un reconegut autor nord-americà sàtir, mordaç i molt realista. No obstant això, no és este el nom pel qual comunament se’l coneix millor, sinó el seu pseudònim Mark Twain. Un recurs utilitzat en tots els seus llibres a partir de 1862 i que se li va ocórrer després de les seues experiències en el Mississipi, atés que esta expressió significa dos braces de profunditat (el calat mínim necessari per a la bona navegació). Mark Twain va nàixer el 30 de novembre de 1835 a Florida (Missouri). La seua infància va estar caracteritzada per una pobra educació limitada a la seua assistència en l'escola pública, i una primerenca defunció de son pare, que el va espentar en certa manera a treballar amb tan sols 12 anys en un parell d'impremtes com a aprenent. A partir de llavors el món periodístic i el literari el van acompanyar durant la resta de la seua vida. Va treballar en unes quantes impremtes de ciutats molt distintes (Keokuk, Iowa, Nova York, Filadèlfia) i posteriorment en servicis navals a través del riu Mississipi. Quan va arribar la Guerra Civil, va haver de retirar-se amb el seu germà a la recerca de riqueses i glòria en el Territori de Nevada. Ni les mines de plata ni la seua labor periodística li van aportar res destacable econòmicament, però sí el suficient material autobiogràfic com per a començar a escriure una important quantitat d'obres narratives. Va arribar l'any 1865 i amb este la seua primera gran obra, "La célebre rana saltarina del condado de las Calaveras", basada en experiències viscudes en les mines d'or de Califòrnia. Ambdós, creació i autor, van adquirir ràpidament una inesperada fama. Va ser el principi d'una carrera com a escriptor i impressor imparable. Les seues obres es van estendre per Amèrica del Nord i Europa, atés que ell mateix també va viatjar pels dos continents, fent-se conéixer i adquirint inesgotables coneixements, experiències i anècdotes per a produir narracions una darrere d'una altra: Los inocentes en el extranjero (1869), que compara diferents estils de vida entre els pobles poc culturitzats d'Amèrica del Nord i l'irracional sentiment antidemocràtic dels europeus, Una vida dura (1872), en la que reviu els seus treballs com a periodista i buscador d'or, Un vagabundo en el extranjero (1880), que tracta sobre una excursió als Alps Suïssos i la Selva Negra alemanya, Príncipe y mendigo (1882) o Un yanqui en la corte del Rey Arturo (1889) són exemples imprescindibles per a entendre la seua literatura i ambició creativa. No obstant això, van ser dos llibres els que van estendre la seua fama fins a l'actualitat. Las aventuras de Tom Sawyer (1876) i Las aventuras de Huckleberry Finn (1884) compten amb quasi deu anys de diferència entre ambdós, però mantenen en tot moment l'estil característic de Mark Twain. Humor i ironia es fonen en estes dos inseparables obres, quasi de forma més destacada que en la resta de les seues produccions. Però el caràcter humorístic de les mateixes no ha de confondre's amb un estil còmic, sinó com una forma més amena de presentar la realitat més crua de la societat de la seua època. El realisme, junt amb el caràcter autobiogràfic, està present en totes les seues obres. Més dolorosament en estes dos, on es mostra sense cap pudor fins on és capaç d'arribar la crueltat humana. Les males inversions i diversos contratemps econòmics el van arruïnar fins a obligar-lo a viatjar per tot el món donant conferències a fi de pagar els seus deutes. Va ser la seua fama la que el va salvar de la fallida, però res va poder impedir que s'afonara en el major pessimisme, per consegüent de les successives morts que anaven produint-se en la seua família i que va acabar amb la majoria dels seus fills i la seua pròpia esposa. Este obscurantisme el va inspirar creativament per a realitzar les obres més inquietants i mordaços de tota la seua vida, fins al punt que ell mateix va ajornar la seua publicació fins després de la seua mort. L'estatus com a escriptor de gran calibre i d'envejable inspiració, va ser el que el va mantindre en boca de tots els seguidors de la seua escriptura, que van veure reconegut públicament el seu gran talent amb el doctorat Honoris Causa, atorgat per la Universitat d'Oxford (Anglaterra), en 1907.
No hay comentarios:
Publicar un comentario