Estimadíssims,

El que vaig a escriure només val per avui i ara.

Demà, segurament m’hauré d’enfrontar a un d’aquells moments de pugna interior entre ‘el porqué si y el porque no’, que eludiré ràpidament pensant en coses millors.

Però ara mateix eh,… es como que me he ablandado.

I què hem de fer? Oblidar.

I si, toca això, és el millor, anirà bé, relax mental….

I de vegades m’ataca un pensament que diu: ¿bla bla bla? Doncs és com si acabés d’aprendre una nova llengua i de sobte deixen de practicar-la…És com un haver d’acceptar que l’idioma que un ha parlat (en les estones menys fosques), ha deixat d’existir.

Podré prescindir d’això. I de coses millors me n’he hagut d’estar així que no seria intel·ligent viure això com un drama quan la vida esta plena de persones, de festes, de connexions, de sensacions, de pensaments, de sentiments i és molt més fácil pensar que en una història com aquesta la millor opció és dir ADÉU.

Pero me rasca un poco. …parece que el fin es despacharme por haberme puesto mamita, pero luego el modo y otras cosas indican lo fondo (para lo bueno y para lo malo) que ha podido tocar todo esto, y lo poco que tocan tantas cosas en la vida.

Sense més, els deixo.